"Mentretant en la distància
hi ha qui vol canviar-ho tot
diuen que a la Rússia blanca
ens preparen un nou món.
I omplo pàgines en blanc en blanc
pàgines en blanc amb el teu nom."
(Sau - Perestroika)
Molts cops, fent repàs de moments importants de la teva vida
descobreixes que molts d'ells han tingut alguna cosa en comú. No
res important ni definitiu ni vital per al desenvolupament dels esdeveniments,
pero sí alguna cosa trivial, com una pinzellada en un racó
de l'escenari sempre en el mateix lloc i del mateix color, com el perfum
que ensumes gairebé sense adonar-te quan et creues amb la veïna
del sisè, i que és el mateix que el de la farmacèutica
i el de la teva millor amiga, com una cançó, aquella que
no esperes però que escoltes primer en un anunci, després
a la sala d'espera del podòleg, al piano de la veïna del sisè,
la que fa tant bona olor, i finalment a un concert improvisat i al disc
que et compres al dia següent. També hi ha persones que es
creuen amb tu en moments màgics, una d'aquestes ha estat per a mi
Carles Sabater.
Recordo perfectament el dia que vaig descobrir Sau. Va ser en un memorable
concert per la sida on també hi eren Els Pets, Sangtraït i
uns Sopa de Cabra que vivien uns moments a contracorrent perquè
els va donar per cantar en castellà. Era quan El Chaval de la Peca
encara es deia Marc Parrot i quan pensava que no trigaria a fer servir
aquell condó que ens van regalar a l'entrada i que vaig estar passejant
a la meva cartera uns quants anys més. Aquell dia vaig sortir per
la tele. Jo era un dels bojos-per-tu que saltaven entre el públic
i em vaig fer meu aquell "jo no he nascut per militar".
Va arribar poc després a les meves mans el Concert de Mitjanit
de la Monumental i de sobte em vaig penedir de no haver anat allí
mateix a que m'expliquéssiu què ens amaguen a la Rússia
blanca i a que em convidéssiu a pujar a aquell tren que marxa ben
entrada la nit.
A finals d'un desembre qualsevol vaig anara a veure el Carles al Tívoli
quan feia Tots dos amb l'Àngels Gonyalons. Les tardes de
teatre amb la família no s'obliden mai, i menys al Nadal, però
aquell dia va ser encara molt més especial; sortint del teatre i
encara meravellat pel que acabava de veure el meu pare ens esperava amb
el que seria el meu primer cotxe. Jo feia poc més de deu dies que
m'havia tret el carnet.
I a la Plaça Catalunya per la Mercè. I al Palau dels Esports
quan quedaven escassament dues setmanes per treure el primer número
d'aquesta revista que tens a les mans. I ja fa molt que vaig veure el Carles
per últim cop, sí, va ser a Company, al Mercat de
les Flors. O va ser passejant per Sitges quan em vaig topar amb el rodatge
de la sèrie? Tant se val. Tinc mala memòria per les dates.
I bé, ara sóc a Mèxic. I ara estic escoltant el vostre
Bàsic, un dels compactes que m'he portat de Barcelona per
no trobar-vos tant a faltar. I avui he llegit que en Carles ha mort i se
m'ha encongit l'ànima perquè part de la meva història
recent també ha estat tallada de sobte, perquè aquest rerafons
més o menys present en aquests meus vuit últims anys ja no
hi serà més. Jo també el trobaré a faltar,
Pep. Jo també
/ÀMF.